Des dels anys 60 la crisi mediambiental s’ha fet patent de manera preocupant -els ecosistemes s’han anat degradant, els recursos s’exhaureixen, les persones emmalalteixen i, com a colofó, arriba el canvi climàtic-. Des d’aleshores s’han anat prenent mesures que marquen una evolució des d’una política de correcció a una política de prevenció. Tanmateix, el principi de precaució difereix del de prevenció, ja que aquest últim es basa en el fet que el risc pot ser conegut per endavant i que es poden prendre mesures sense haver d’esperar a la plena certesa científica, mentre que el de precaució comporta que el risc no pot ser conegut per endavant perquè no es poden conèixer materialment els efectes a mitjà i llarg termini d’una acció. El principi de precaució neix a Alemanya a començaments dels anys 70, quan la societat pren consciència que la indústria que havia proporcionat el benestar comportava conseqüències negatives com la mort de boscos, problemes de salut entre la població propera i la contaminació de les aigües del Rin. Això va portar a la mobilització ciutadana i a l’aprovació de la “Llei de protecció de la qualitat de l’aire”, el 1974. El 1987 es crea, a nivell global, l’Informe Brundtland, informe social i econòmic elaborat per a l’ONU, on s’utilitza per primera vegada el terme “desenvolupament sostenible” de manera explícita, l’objectiu del qual és no consumir més del que es pot renovar i on es dona un paper rellevant als éssers humans, que d’una banda són els que produeixen les catàstrofes ecològiques i de l’altra en són les víctimes dels danys al medi ambient. Tanmateix, va ser la Declaració de Rio de Janeiro de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (1992) la que, en el seu principi 15è, va popularitzar a nivell mundial aquesta directriu a nivell jurídic.
“Aquest principi, que es tracta a l’article 191 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, fa referència a un enfocament de la gestió segons el qual, en cas que una política o acció pogués causar danys a les persones o al medi ambient, i no hi hagués consens científic al respecte, la política o acció en qüestió s’hauria d’abandonar. Aquesta situació s’haurà de revisar a mesura que es disposi de nova informació científica”. Font: EUR-Lex. Servei de publicació en línia de textos legislatius de la Unió Europea. Malauradament no sempre s’aplica. La tecnologia que es desenvolupa de manera exponencial s’implementa en la societat sense tenir una seguretat en el seu ús, s’incorporen diàriament compostos químics amb avaluacions a curt termini que entren a les nostres llars sense cap mena de restricció, l’obsolescència programada ens obliga a comprar, llençar i tornar a comprar, i es generen productes low cost a causa de la competència deslleial del lliure mercat. Que un producte estigui en circulació no certifica que sigui innocu, i per això, davant l’amenaça de danys prou seriosos per a la salut -per contaminants químics, organismes modificats genèticament, camps electromagnètics, telefonia mòbil, pantalles de tauletes, productes farmacèutics, etc.- no cal esperar a sentir símptomes, que moltes vegades apareixen anys més tard, ni assolir una certesa científica completa per prendre les mesures protectores degudes. Cal donar primacia al respecte -per la ciutadania, per les generacions futures i per la natura- i fer-nos-en conscients i anar canviant a poc a poc els nostres hàbits. En properes entrades del blog anirem introduint reflexions al respecte. Petites reformes generen grans canvis. I sense oblidar que hem d’exigir a les classes dirigents.
